L’autoreflexió

La senzillesa de pensar, de reflexionar, d’arribar a una conclusió per mitjà d’un pensament propi és el que cadascú de nosaltres fa, dia a dia.

El jo interior, aquell en el qual parles quan estàs sol, t’hi comuniques, li fas saber que ets allà, només amb aquest, ja estàs reflexionant. T’acabes deixant perdre per tots aquests pensaments, per totes les conclusions i paraules absurdes que només estan i es queden en la pròpia ment, sense saber mai si sortiran, o no. La capacitat de veure, analitzar un entorn, una societat, un cos, una ànima, un fet, una pregunta, una resposta, tot això és aquí, allà, i a tot arreu. És vigent i prou, ningú no es pregunta el per què de qüestionar-s’ho, simplement es fa i ja està. Però, no perquè es faci sense ser-ne conscient cal treure-li importància, al contrari en té més, ja que així es demostra que aquesta qüestió interna que es porta dia si i dia també, forma part de nosaltres i més concretament dels éssers humans, aquells únics, amb capacitat de raonar i pensar, evolucionats, capacitats i  perduts. L’art de la filosofia porta segles entre nosaltres, no se li dóna importància, però la utilitzem i depenen de la intel·ligència és valorada i gaudida. No tothom té la capacitat de veure-la , ni de tastar-la, però tothom la practica, a més o menys escala. El problema està en la paraula  que caracteritza als humans ; “perduts”. Un adjectiu qualificatiu que mostra la pobresa intel·lectual al S.XXI dels humans. Aquells mateixos que han passat a la història pel poder de la raó. Filosofar és tan important com existir, la raó és el que ens fa diferents, el que ens mostra el poder de diàleg davant qualsevol problema i  qualsevol situació. Sense això no som ni seriem res. La pregunta continua sent la mateixa, per què els humans estan perduts?Per què perden tradicions d’antics grecs mil·lenaris capaços de treure un sistema polític perfecte, un sistema econòmic o una societat democràtica? Els humans som impressionants, el problema està en la ment mal utilitzada que embruta i destrueix qualsevol món idíl·lic.

Judit Fernández – Ins Narcís Oller

Anuncis