Hegel: “Del jo al nosaltres”

El procés històric de la humanitat s’ha interpretat bàsicament seguint tres models d’explicació. A) CONCEPCIÓ LINIAL: És concep  l’evolució del món com un procés que té un principi i un final, un començament que li diríem alfa i un final que l’anomenaríem omega. Aquest concepció de la història aniria molt lligada amb el pensament més tradicional i religiós, un inici del món i un final escatològic.

 B) L’altre model que anomenaríem CÍCLIC molt propi del pensament grec. L’inici del món coincidiria circular i cíclicament amb el final, alfa i omega serien el mateix punt i d’aquesta manera s’establarien uns cicles repetitius, “La història se repite”. L’etern retorn que ens diria Nietzsche.

C) El tercer model, el DIALÈCTIC, consistiria en un procés ascendent i superior qualitativament a partir de nivells inferiors, resultat d’una intensa lluita d’elements contraris, que no deixen conformar-se amb una situació històrica concreta. “La guerra es el padre de todas las cosas” “Tot canvia”(Heràclit). Els elements contraris s’oposen en una inacabable lluita: fred-calor, dia-nit, hivern- estiu, capital-obrers, tesi-antítesi, jo-nojo… La humanitat seria una síntesi cada vegada més perfecta, resultat de la lluita d’una tesi i el seu element contrari, l’antítesi. De l’enfrontament de la tesi com a realitat finita, concreta i sincrònica  amb una antítesi, element contrari i provocador produiria una síntesi millorada, però que immediatament es convertiria en tesi i continuaria aquest procés inacabable.

Al moment d’aplicar-ho a la “fenomenologia de l’esperit”, és a dir als fenòmens psicològics i personals s’explicaria de la següent manera. Existeix un “Jo” (Tesi), realitat finita, actual i momentània, podríem dir “el jo real”, al que s’enfronta constantment un “No-jo” (Antítesi), inexistent, inconformista assedegat de tot tipus de fruits profitosos, inquiet, vitalista i que no deixa tranquil la pobra felicitat limitada del “jo” actual.  De la lluita d’aquest dos elements apareixeria una “Síntesi” un nou “Jo”, qualitativament superior a l’anterior, però que ràpidament esdevindria Tesi per a tornar-se a enfrontar a una Antítesi (No-Jo) donant lloc altra vegada a altres futurs “Jo” i així sucessivament, sempre dialècticament, però de forma ascendent i assolint realitats qualitativament superiors.

Explicant-ho d’altra manera: Nosaltres som una realitat concreta (Jo-Tesi) amb unes qualitats i característiques determinades. Davant d’aquesta realitat finita   s’oposa un “No-jo” inconformista (Antítesi) que no deixa en pau la limitada felicitat del jo actual. D’aquesta lluita d’elements contraris apareixerà una Síntesi, un nou “Jo superior” i que immediatament es convertirà amb Tesi… al que s’oposarà una antítesi …i el procés anirà seguint, assolint realitats superiors i més perfectes. Aquest concepte dialèctic es podria aplicar a qualsevol aspecte de la realitat.

Però aquest procés arriba un moment que canvia de direcció i es redirecciona cap als nosaltres: El jo arriba un moment que ja no és capaç d’acceptar nous reptes dialèctics i tota la seva activitat es projecta i es transforma vers als altres. El jo es transforma en nosaltres, prolongacions afectives del jo. Aquí comença el principi del fi, va morint un jo per nàixer un nosaltres (fills,nets estimats..). D’aquesta manera el “jo”, malgrat la seva mort física esdevé immortal projectant-se amb un “Nosaltres” que seguiran, a la vegada, de forma individual, els mateixos processos dialèctics i superadors.

Manolo Pla (Reflexió filosòfica personal i lliure) – Institut Les Planes

Anuncis